ARTISTA | PINTOR

BIOGRAFIA

Toni Cassany (Girona, 1962) és un home polifacètic. Llicenciat en filologia espanyola, combina la docència —exerceix com a professor al centre educatiu Bell-lloc— amb la pintura. També ha actuat —i actua— com a conferenciant, educador, orientador familiar, crític literari i, sobretot, pare de família.

Començà a pintar de ben petit. La seva precocitat es manifestà de maneres molt diverses. A l’escola Bell-lloc, formava part d’un grupet d’alumnes que a les hores del pati anaven a pintar. A dotze anys, ja hi havia obra seva en algun passadís del centre. També participava en concursos, on guanyà diferents premis. No cal dir que, per festes assenyalades, era costum que els seus familiars li regalessin material divers per tal que posés en pràctica els seus dots. Tot plegat convertí la pintura en una afició principal, que, amb el temps, li comportà elogis i comentaris favorables, la qual cosa no sols li resultà enormement estimulant, sinó que també li configurà una inclinació natural i una tendència marcada cap aquest món.

Altres factors resultaren, així mateix, molt importants en el seu aprenentatge. En els anys d’infantesa i d’adolescència tingué la sort de tenir uns mestres que l’encaminaren magníficament bé: Julià Cutiller, Josep Perpiñà, Ramon Vila… i un referent extraordinari: Domènec Fita. Cal dir que en la seva família hi ha també una especial aptitud de tradició creativa. El seu besoncle Lluís Martí Gras (1887-1961) esdevingué un reconegut pintor, que excel·lí com a retratista. Altres membres, d’una manera o altra, també s’hi han dedicat, o bé s’hi dediquen, com ara tres dels seus fills, dos com a arquitectes i una com a publicista.

A l’hora de triar els estudis universitaris es decantà per les lletres, per la filologia, tot i que s’havia plantejat endinsar-se en el món de l’art. Els començà a la universitat de Granada i els acabà a la de Santiago de Compostel·la. L’any 1986 començà a preparar la seva primera exposició individual, que tingué lloc en 1990. L’èxit assolit en aquella presentació pública, en forma de vendes i de contractes per a noves exposicions, fou considerable, positiu i sòlid. Tot plegat l’engrescà a seguir per aquest camí. L’afició es convertí en un segon ofici i, de llavors ençà, ja mai no ha deixat de fer-ho. 

Dos artistes resultaren clau en el seu pas al món professional: Maria Rosa Ferrer i Lluís Roura. Ferrer el feu creure en ell mateix: l’empenyé a enfrontar-se a la consideració del públic, és a dir, a mostrar-se. Roura l’ajudà a ser ràpid, intuïtiu, valent. Cassany recordarà sempre una tarda de la primavera de l’any 1990 en què estigué amb el pintor escalenc, el qual pintà vint minuts davant seu exclusivament per a ell i li mostrà que, en pintura, com en tantes altres coses de la vida, calia perdre la por i llançar-s’hi de ple. Aquella fou una de les grans experiències artístiques que ha viscut fins al moment. Li agrada dir que foren els vint minuts més ben aprofitats de la seva vida artística. I és que, poques vegades, una lliçó transmesa d’un mestre a un alumne ha resultat tan fructífera. Aquella empenta inicial, doncs, resultà clarament decisiva.

Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i Joaquim Sorolla conformen una plèiade de pintors referencials per a ell. Tots ells li han aportat coses: Casas, la pinzellada subtil, l’elegància, l’aparent senzillesa, la precisió en el retrat; Rusiñol, la paleta de colors, el contrast entre llums i ombres, temes; Mir, la rauxa, l’atreviment…, i Sorolla, i tots plegats, la llum. Cassany considera que el tractament de l’ombra lluminosa fa que la llum esclati en els seus quadres, alhora que admira en gran manera el domini de l’ombra que tenen tots i cadascun d’ells.

En 1990 presentà la primera exposició individual, a la Sala d’Art La Caixa (Girona), i conegué el galerista amerenc Lluís Ferrés Planella, una altra persona decisiva en la seva carrera artística. En 1995 s’obrí la Sala Toni Cassany a l’hotel Sol Melià de Girona. I en 1996, sense deixar de fer exposicions a Catalunya, en començà a fer a fora del país.

Un any després, en 1997, deixà l’institut de Roses i començà a treballar a l’escola Bell-lloc de Girona, on actualment exerceix com a professor de llengua i literatura a batxillerat. Entre els anys 2006-2010 intensificà el seu treball en el món del llibre: il·lustració, traducció, edició crítica… En el 2014 rebé el primer premi Ex Libris dels Amics de la Unesco de Girona. A l’estiu d’aquell any acabà la reforma del nou estudi, un esdeveniment ben important en la seva trajectòria artística pel fet que, com reconeix, l’ajudà a guanyar en tranquil·litat creadora i en la forma de pintar.

L’octubre de 2014 li arribà un encàrrec de la basílica catedral de Castelló d’Empúries que li féu una especial il·lusió, L’espera del fill pròdig. Es tracta d’una peça de 240×160 on es representa la figura del pare del fill pròdig, que s’ha passat el dia esperant el seu fill. El quadre se situa en una capella lateral de la nau central, la del Sagrament del Perdó. Té dues particularitats: és oli sobre fusta, no sobre tela, i està dividit en quatre parts separades que formen una creu. El bisbe de la diòcesi, Mons. Francesc Pardo, el beneí el 8 de febrer del 2015.

El mateix any 2015, gràcies a les gestions de la seva agent artística Rosa Anguas, començà a moure obra a Taiwan i a Xangai, la qual cosa, dins la seva carrera, suposà un important impuls internacional i marcà l’inici d’una nota etapa.

I a finals del 2016 arribà el quadre número 1.000 de la seva obra, que apareix reproduït a la portada, del qual està especialment orgullós. Certament és un quadre molt especial. No sols per la xifra a què ha arribat, sinó també per les mides (195×228), pel punt de maduresa que representa en la seva trajectòria com a pintor i, sobretot, perquè concentra, plasma i recull els grans trets i les grans característiques de la seva pintura. 

Toni Cassany és una persona inquieta. Té aquell tipus d’inquietud que és fruit de tenir una visió per la globalitat i per les coses ben fetes. Per això mateix podem dir que és un home amb mirada renaixentista. Tot plegat explica com, al llarg de la seva trajectòria, ha volgut ampliar els seus horitzons professionals i artístics, dedicant-se a la il·lustració i al disseny gràfic, així com a la confecció de litografies, logotips… També, a la il·lustració de llibres, com ara Els pobles del Baix Empordà, de Maruja Arnau, i Retalls de premsa per al capvespre, d’Àngel Caldas.

Té una especial predilecció per la cal·ligrafia gòtica, i d’altres, que practica de forma artesanal. Entén el grafisme com una forma de transmetre una manera de ser i de voler presentar-se davant el públic. Sempre ha dissenyat ex-libris, una forma d’art que, al seu entendre, no gaudeix de prou reconeixement, però que, de manera indefectible, és una font inexhaurible de gaudi pel que té de posar en contacte dos mons que l’apassionen de debò: el de l’art i el dels llibres.

Toni Cassany, en la seva muntanya artística i vital, es troba en un replà ample i llarg des del qual pot veure les passes artístiques fressades fins al moment present, moltes i ben encaminades, i els reptes i les fites que li presenta l’esdevenidor, que l’han de conduir, com a pintor, fins al cim.

(Extret del llibre Toni Cassany, 30 anys de pintura, de David Pagès i Cassú).